Tu,
que podríes ser Joâo Velho
na claridá azul de Sintra.
Allá alantre, distante y amigu,
presientes al to señor El-Rei,
Don Sebastián.
Tu,
qu’andes una tierra remota
y llámente Jean Vieilh.
Remembres aquellos díes
tan tristes de l’Auvernia
mentes escuches la primer vez
-inmensa y rara-
la voz del díos del ríu:
Mississipi.
Tu,
John Oldman,
bucaneru en Tortuga:
el mesmu Henry Morgan
ha disparar per ti.
Tu,
que dibes ser Juan el Viejo
allá nes tierres de Soria:
llabren afuera los bueis
la seronda del Faidor.
Y tu,
qué estraño,
llamate Xuan Bello
y tar equí, n’Uviéu,
pasando visiones escures
al asturiano claro.
Saber que la to patria
Siempre queda aende:
ellí onde tu nun tas.
Xuan Bello (Paniceiros, 1965) tien espublizaos cinco llibros de poemes: Nel cuartu mariellu (1982), Llibru de les cenices (1988.), Los nomes de la tierra (1991), El llibru vieyu (1994) y Los caminos secretos (1997), amás de l’antoloxía La vida perdida (1999)
